La caseta de l'òliba

Qui era per mi el “tiet” Jordi?

Avui més serè i tranquil vull fer un sentit homenatge al meu amic Jordi que ens va deixar el dissabte passat degut a un tràgic accident.

Després d’una cerimònia religiosa despersonalitzada i només rescatada per les emotives paraules que van llegir la Lidia i El Xavi i per la música de saxo de l'Ignasi, em revelo i no puc deixar d’escriure qui era per mi el Jordi de Cal Quiscó.

Des d'una amistat propera crec no equivocar-me si dic que en Jordi no era d’un sol Déu, en Jordi era de molts deus i sobre tot de moltes persones.

Ens vam conèixer aproximadament fa 50 anys en un petit poble de l’Urgell … a Vallbona de les Monges. Per tant erem nens de 4-5 anys quan rodavem pel terme del Maldanell.

En Jordi i la seva germana (inseparables com bessons que eren) vivien al mig del poble, i això va endarrerir una mica la nostra amistat….només una mica perque en un poble tan petit ràpidament et trobes.

Pensar en el Jordi és també pensar en la Carme i per tant, malgrat aquest tràgic accident els ha separat, les meves paraules no ho faran. Germans inseparables i com és normal també amb personalitats molts diferents i per tant sempre amb aquella relació de germans que es discuteixen però que s’uneixen en el moments difícils.

Moltes aventures vam fer amb el Jordi en les tardes caloroses d’estiu a Vallbona de les Monges. En recordo una d’especial en un mes d’agost de l’any 82…quan teniem 15 i 16 anys respectivament ( els tres érem nascuts al desembre i per tant Sagitaris).

Aquella aventura consistia en dormir a la muntanya i sobreviure del que poguéssim caçar i recolectar al camp. Erem uns pioners de “Supervivientes” sense saber-ho a terres lleidatanes.

I així ho vam fer, armats de les nostres escopetes de balins i de les nostres mantes per dormir. Vam enfilar cap a la vinya del Jordi a tocar del terme de Llorens. Poques van ser les hores que vam aguantar sense menjar, i la gana ens va fer córrer cap a la botiga del poble a comprar els famosos “bollicaos” de la nostre infància.Quin fart de menjar bollicaos!

Els banys als safareigs, les anades a les piscines d’Arbeca, les festes majors per tots el pobles de la zona, els berenars a les fonts del terme, les sortides nocturnes i les caceres amb les nostres inseparables escopetes de balins formaven part del nostre dia a dia.

Com aquesta aventura en vam fer moltíssimes més i vam recorrer tots el racons del territori, fet que ens va convertir en amics inseparables de Vallbona.

Els temps, les parelles, els estudis i la feina ens van separar durant molts anys com passa moltes vegades amb aquestes amistats d’infància.

La fatalitat de la mort de la Lara ens va portar de nou el Jordi a terres de secà i ens vam retrobar molts anys després, però amb la sensació de que mai no ens havíem separat.

Aquesta sensació només la tens amb les persones de les que guardes un gran record i que realment estimes.

Em dona la impressió que el Jordi va voler passar el dol de la seva jove filla (de només 16 anys) a terres de secà, on les llàgrimes s’assequen ràpid. Un dol que el va portar a retrobar-nos a la seva petita cabana de la vinya i on vam plorar junts la desaparició de la Lara.

Una cabana on en Jordi hi va penjar fotos de la Lara com el seu espai de record. Ara hi caldrà penjar al costat la foto del Jordi. Com és la vida i com és la mort ….han acabat retrobant-se pare i filla en molt poc temps.

Quanta raó tens Ramon Josep, què dificil serà entrar de nou en aquella cabana. Però ho hem de fer, precisament per no oblidar-lo. De fet el seu homenatge el farem allà tots junts.

El dia del tràgic accident jo vaig repudiar i odiar el territori de secà de Vallbona . Aquell territori que al grup dels “tiets” ens dona vida, però que aquella nit va donar mort al nostre company. Un territori sec i gens amable en moltes ocasions i aquesta en va ser una d’elles.

Quan les llums blaves dels Mossos d’Esquadra i les llums taronges de les ambulancies i bombers brillaven al mig del terme a la zona del Bosquet, eren premonitòries d’alguna fatalitat.

Ràpidament ens vam desplaçar cap el lloc perque jo era conscient que en Jordi volia anar a veure les estrelles amb la Belen, el Terry, la Jannike i el seu gos Apolo.

L’endemà havíem quedat a les 8.00h del matí per anar a veure ocells a l’observatori de Cal Solero. A les 23.01h m’enviava un missatge per confirmar la visita. Trenta minuts deprés….. el tràgic accident.

El desastre prenia forma quan en arribar al lloc dels fets només varem veure tres persones i en Jordi no hi era.

Què difícil va ser comunicar-ho en persona a la Carme i el Josep. Pero ho havíem de fer nosaltres Lidia, i no persones estranyes!

Qui era per mi en Jordi?

Era una persona diferent a molts de nosaltres però en un sentit positiu i molt especial.

En Jordi Jové Farrando era un geni, desendreçat, pero un gran geni!

Dels “tiets” que conformen el nostre grup en Jordi era l’expert en números i economia…..en tenim d’humanistes socials, d’habilidosos amb la pedra seca, n’hi ha que dominen l’electricitat, qui juga amb els ordinadors i les línies, d’empàtics i propers, d’amants de natura, d’amants del motor … jo sempre deia que el Jordi sobrevolaba amb “dron” damunt nostre i com un visionari detectava els punts fràgils i mirava de reforçar-los per ajudar a tothom que podia. Recentement em deia: nos us baralleu “tiets”, no us discutiu …..tens tota la ráo Jordi, com sempre!

Ajudava de forma silenciosa, sense fer soroll i sense esperar res a canvi ….només la teva amistat o simplement la teva complicitat. Molt poca gent he conegut que tot i tenir grans recursos (intel.lectuals i/o econòmics) siguin tant humils i tant generosos com en Jordi.

Mentre escric aquestes paraules em cauen les llàgrimes…no podría encara verbalitzar aquests pensaments en públic. Sé que he de ser valent i poder explicar amb veu alta aquest sentiment davant de qui faci falta. Encara és massa aviat però ho aconseguiré.

Per aquells que no entien al Jordi o que fins i tot el podrien criticar per la seva mirada perduda d’ulls grisos i els seus comentaris inconnexes…… Els incompresos ho són de vegades perque aquells que els haurien de comprendre no arriban mai a conèixer la seva grandesa, això li passava al Jordi.

Ell era el més gran, el gran entre els grans i quan pensem que potser ens podem imaginar lo gran que era, tant sols haurem desxifrat una minúscula part de la seva grandesa. Una grandesa molts cops silenciada per desconeixement o per enveja.

Als que no han comprès, als que no comprenen i als que no comprendran mai, els dic: enmiralleu-vos amb persones com el Jordi.

Quina pèrdua …quina gran pèrdua…quina esquerda ens queda …

Si algún dia mentre condueixo el meu tractor Massey , el territori se m’emporta i he de ser enterrat a Vallbona….. jo vull paraules com les del Xavi i la Lidia o d’aquells que m’estimen…no paraules de persones estranyes i distants.

En Xavi em va dir que calia fer un homenatge al Jordi …. jo començo ara i aquí …un homenatge permanent a una persona que molts estimàvem i que ja estem trobant a faltar.

No varem quedar a les 8.00h del dia següent a veure ocells amb el teu amic astronauta, en Terry. La seva presència havia de ser una festa i va ser tot el contrari , quin desastre……mirarem al cel i allà ens retrobarem, estimat Jordi, per veure els ocells que no vam poder veure l’endemà.

En Terry ens explica avui en una entrevista en un diari de tirada nacional que el Jordi amb la seva maniobra fora del cotxe va impedir que ells es fessin més mal. Quina heroicitat no reconeguda!Fins els darrers moments en Jordi va ser generós amb els seus amics i fins i tot va perdre la vida per ells. Algú mai ho dirà o ho explicarà a Vallbona de les Monges ? Doncs jo ho dic avui aqui!

Parlant amb la Susi, coincidiem en dir que el Jordi va morir feliç. Feliç amb els seus amics i la Belen, amb espectatives de futur del fill Víctor, amb nous i grans projectes per fer, amb grans persones amb qui compartir aquests projectes, allunyat una mica de la foscor del dol de la Lara…., amb plans de futur d’instal.lar-se definitivament a Catalunya i a Vallbona de les Monges, la terra que el va veure nèixer i crèixer i que ara l’ha vist morir.

Quina terra més esquerpa, intentaré no deixar d’estimar-la, però ara estic enormement decebut i ple de ràbia.

Desitjo molta força a la Belen que havia descobert la generositat i genialitat d’una gran persona, i un gran company de camí…. No l’oblidem mai Belen!. En Jordi es mereix que el recordem i en parlem sempre que volguem!

Desitjo valentia i coratge pel Victor, el seu fill. Pots comptar amb tots nosaltres pel que et calgui, ja saps on trobar-nos.Tú eres ja sense saber-ho , un dels nostres “nebots”.

Desitjo donar una forta abraçada a la Carme i el Josep. Ens seguirem veient en aquest territori ferèstec de l’Urgell, i donar el més sincer condòl a la resta de la seva familia .

Ara ja sabeu qui era per mi el Jordi…. de Cal Quiscó. Recordem-lo i respectem-lo!

Descansa en pau Jordi . Ara descanses amb les cendres de la Lara i les nostres paraules damunt teu.

T'estimàvem, t’estimem i t’estimarem sempre!!

Eduard Viver